Hem de fer nostra la revolució

En l’estiu de 1925 s’estrena la Quimera de l’Or. Una de les més reconegudes i iconoclastes pel·lícules de Charles Chaplin, amb una de les més reconegudes i iconoclastes escenes de la història del cinema. Un Chaplin desesperat i atrapat en una cabanya, decideix menjar-se la seva pròpia bota. En la seva imaginació, la sola es converteix en un filet i els cordons en fideus. Expliquen que durant la projecció d’aquesta escena es donava una significativa circumstància a les sales. En la platea, la zona més cara, la gent reia obertament. En l’amfiteatre, una zona intermèdia i encara acomodada, els espectadors somreien tímidament. I en el galliner, la part més allunyada i que albergava a les classes més humils, la gent callava, plorava o se n’anava. Per què ho feien? Perquè les reaccions eren tan diverses? La resposta sembla òbvia. Perquè els dolia el que veien. Perquè es veien a ells mateixos. Perquè tenien consciència de classe. En aquelles sales, cadascú era plenament conscient del seu lloc al món. Com riure enfront del teu propi dolor? I 90 anys i una de les pitjors crisis en la història recent després, la gent torna a ser conscient del seu lloc al món. Torna a ser conscient del seu propi dolor. I creguin-me, no hi ha mecanisme de canvi més potent que identificar el dolor i transformar-lo en acció política. Heus aquí l’èxit de les noves candidatures ciutadanes com BEC i els nous líders polítics com Colau.

En una ciutat que compta amb una dels carrers capdavanters en desnonaments a nivell estatal (Carrer Perafita de Ciutat Meridiana) han sabut interpel·lar a una ciutadania absolutament destrossada per la crisi. I això no és un cop per a l’independentisme. És una oportunitat. Però per a això, una part important del mateix ha de deixar de costat la bandera. Ha de ser conscient que la gent no menja pàtria. I ha d’articular discursos inequívocs de transformació social. Heus aquí la via. I heus aquí la victòria. És el moment polític del procés.

La victòria de Colau a Barcelona ha sumit en una certa consternació i malenconia a una part de l’independentisme. Potser aquell independentisme més presidencialista. Però a diferència d’alguns anàlisis pessimistes, molts ho veiem com una oportunitat. Primer perquè encara que certament ambigua, la candidatura de Colau mai no s’ha mostrat contrària al procés. Segon i més important perquè la victòria de BEC, marca el camí a seguir a l’independentisme fins al 27S: discurs social, discurs social i discurs social. I és que hi ha una evidència que molts venim defensant fa temps.

L’independentisme ha de fer seva la lluita pels drets socials, civils i laborals perduts, per la transformació social. Només així guanyarà. L’eix social i l’eix nacional, són indivisibles, són un. I és tasca nostra, de tot l’independentisme, d’aquí al 27S, ser capaços d’interpel·lar a aquells que encara dubten d’això i mostrar-los que no hi ha millor canvi, major desafiament a un statu quo injust, ni més gran regeneració que un procés d’autodeterminació. I això es fa imaginant i projectant un país més just, de tots i per a tot. Fent nostra aquesta lluita.

Deia el gran Xavier Vinader, hem de ser més, hem de ser millors i hem d’arribar més lluny. I ho serem i ho farem. Perquè tenim l’obligació moral de ser-ho i de fer-ho. I per això hem de fer nostres l’afany revolucionari ciutadà. Per què, què hi ha més revolucionari que crear un nou país?

Anuncios