Emocionar per guanyar

La neurologia estudia fa dècades el comportament, evolució, canvis del cervell humà. Una ciència que analitza i desentranya el per què del nostre caràcter, conviccions, decisions i evolucions al llarg d’una vida. António Damásio és, sens dubte, un dels més grans i més lúcids autors en aquest camp, amb una de les més grans i més lúcides obres en aquest sentit, “L’error de Descartes”. En aquest estudi, Damásio, defensa una tesis revolucionària: Descartes s’equivocava amb allò de “penso, per tant, existeixo”, sent realment “sento, penso, per tant, existeixo”. El neuroleg portuguès diu que no existeix una sola de les nostres més importants decisions, conviccions i canvis vitals que no neixi d’una emoció prèvia. Que tots els nostres actes realment rellevants passen per la part més primitiva i emocional del nostre cervell, l’hipotàlem, abans d’arribar al neocórtex. És a dir, fins a la més complexa de les nostres idees i conviccions es genera, passa i canvia mitjançant alguna cosa tan aparentment primitiva com l’emoció.

Això ens planteja un dilema i un repte enorme: si no som capaços d’emocionar, no serem capaços de guanyar. Guanyar on mai i com mai. I creguin-me, és una cosa a tenir molt en compte, perquè és així com precisament necessitem guanyar. On mai i com mai. Si l’emoció és el mecanisme de canvi més potent que existeix, només es canvia mitjançant la interpel·lació directa al més profund de la nostra història vital. L’alegria, la ràbia, el dolor, l’amistat, l’amor…només si aconseguim activar algun d’aquests clics de canvi en totes i cadascuna de les persones que encara dubten, guanyarem. Només si aconseguim filtrar el coneixement d’un statu quo absolutament injust i opressor a través de l’emoció, aconseguirem convertir-ho en voluntat de canvi polític. En voluntat de autodeterminar-se.

No n’hi ha prou amb denunciar fins a la sacietat que 16.500€ surten d’aquest país per no tornar i imaginar la quantitat de carreteres, hospitals i col·legis que s’haurien i podrien construir amb tot això. No n’hi ha prou amb denunciar fins a la sacietat que hi ha qui no ens permet votar sobre la base d’una constitució inamovible quan ells la canvien en una sola nit en l’indigne article 135 de pagament del deute per sobre de la despesa social. No n’hi ha prou amb denunciar fins a la sacietat que hi ha qui no ens permet ser sobre la base d’un món sense fronteres quan ells les construeixen molt altes i amb fulles al capdamunt a Ceuta i Melilla. No n’hi ha prou amb denunciar fins a la sacietat que hi ha qui es mofa davant la perspectiva d’una Republica catalana independent sumida en una “era medieval” quan ells governen un estat amb unes xifres tan medievals com 500.000 desnonaments, un 32% de pobresa infantil, 13.000.000 de pobres i 750.000 famílies sense cap tipus d’ingrés. No n’hi ha prou amb denunciar que hi ha qui sosté miserable i absurdament que un idioma parlat per més de 500.000.000 de persones en tot el planeta està amenaçat a Catalunya. No n´hi ha prou. No n´hi ha prou sobre la base de que hi ha qui sap tot això i encara dubta. Encara no li fa prou mal. No n’hi ha prou si volem interpel·lar als més ressagats. Hem de posar més cor, més emoció. Hem de sentir. Hem de saber. Hem de voler. Hem de poder. I hem de fer. I això es fa fent de l´emoció el major i més potent mecanisme de canvi polític de la nostra historia. Fem-ho.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s