Per què?

Per què que l’esquerra independentista catalana pacti amb CDC per conformar una república catalana és “dolent”, i que la nova esquerra espanyola pacti amb PPPSOEC´S una espècie de monarquia (això és immutable) federal, “bo”?

Per què que el poble grec es convoqui en un referèndum davant l’opressió d’organitzacions supranacionals és “emancipació”, i que ho faci el poble català davant l’opressió d’un Estat que li nega la seva pròpia identitat, “nacionalisme excloent”?

Per què que a Catalunya s’abracin en públic dos polítics amb històries, plantejaments i posicionaments ideològics radicalment oposats és una “estafa”, i que els dos líders de les principals forces polítiques hegemòniques a Espanya ho facin en un despatx en privat, “sentit d’Estat” ?

Per què si Guardiola s’implica en política “és lamentable i per diners” i si ho fa l’atleta Marta Domínguez “és per “responsabilitat i il·lusió”?

Per què que el més revolucionari dels polítics espanyols regali un dvd d’una sèrie de televisió a un rei és “transgressor”, i que un independentista en una paradeta reparteixi un diari informatiu, “coacció”?

Per què clamar durant dècades per una regeneració, canvi i revolució, és “coherent”, i després emmudir enfront de la major regeneració, canvi i revolució del sud d’Europa, “responsable”?

Per què que un poble sigui el que vulgui ser, com vulgui ser, on vulgui ser i amb qui vulgui ser és “separatisme”, i no permetre-ho, “fermesa”?

Per què que anar en contra d’una legalitat constitucional per reivindicar i votar la teva pròpia identitat és “frau de llei” i trencar aquesta legalitat en una sola nit pactant l’indigne article 135 de pagament del deute per sobre de la despesa social, “inevitable”?

Per què advocar per un món sense fronteres per no deixar votar a un poble és “modern”, i denunciar les que es construeixen molt altes i amb concertines al capdamunt a Ceuta i Melilla, “irresponsable”?

Per què ser constitucionalista per no deixar ser el que vulgui ser un poble és “serietat” i per evitar i denunciar els més de 500.000 desnonaments executats en els últims 6 anys, “demagògic”?
Per què utilitzar com a coartada a Mas per no donar suport a un procés d’autodeterminació és “normal”, i utilitzar a Rajoy, Sánchez o Rivera per no donar suport a una suposada tercera via federalista, “extremista”?

Per què que una televisió pública cobreixi una de les majors mobilitzacions socials de la història contemporània és “adoctrinament”, i que una altra televisió pública no ho faci, “anecdòtic”?

Per què un acte de generositat i pragmatisme polític d’ERC a favor d’un altre partit per un objectiu major que persegueixen fa dècades és “incongruent”, i un acte similar del PSOE, PP o C´s seria “altura de mires” ?

Per què si tant “si és pot” no s’ajuda a qui ja ha pogut i vol seguir poguent?

Per què ningú no respon a tot això? Perquè potser no poden. I perquè nosaltres ho podem tot.

Vull

Vull un país de tots i per a tot.

Vull un país reflectit en una llista política i no una llista política de país.
Vull guanyar un país i no guanyar a un polític.
Vull no saber que és impossible i fer-ho tot.
Vull a la gent davant i als polítics darrere.
Vull que qui va perdre tant i a tants, ara guanyi per tant i per a tants.
Vull que qui va guanyar com va guanyar, ara perdi.
Vull guanyar a l’odi i al feixisme amb urnes de cartró i xiulets de joguina.
Vull enorgullir als que es van anar, als que estan i als que vindran.
Vull que ningú demani mai més perdó per ser el que vulgui ser.
Vull superar debats fratricides entre convençuts i anar al carrer a parlar amb indecisos.
Vull que ningú demani mai més perdó per ser català o parlar català.
Vull guanyar amb vots a les amenaces.
Vull ser el país que tants van imaginar.
Vull transmetre tanta emoció, tanta il·lusió i tant dolor, que aclapari a la por i al dubte.
Vull que ens mereixem guanyar.
Vull veure somriure eternament a qui passa calor i fred en una paradeta fa tant de temps.
Vull mil cognoms, mil llengües i mil orígens al meu país.
Vull al món impressionat un altre 11 de setembre.
Vull una altra plaça, una altra via i una altra avinguda repleta de mans entrellaçades.
Vull que tot això transcendeixi als partits.
Vull poder mirar als ulls al meu fill quan em pregunti què vaig fer per canviar-ho tot.
Vull que siguem millors, ser més i arribar més lluny.
Vull guanyar on mai, com mai i amb qui mai.
Vull que qui no vol vulgui, i qui vol sigui més generós que mai.
Vull que els més governin sobre els menys.
Vull que el poder constituent governi sobre el poder constituït, de veritat.
Vull que mai se li oblidi a ningú d’on ve ni qui és.
Vull que ningú sigui més que ningú per tenir un despatx o un diploma penjat a la paret.
Vull que siguem capaços d’interpel·lar a qui encara dubta.
Vull que els revolucionaris ho siguin de debò.
Vull que qui demana tant de temps un canvi, ara no enmudeixi.
Vull que qui mai ha estat valent ho sigui ara.
Vull que no perdem temps amb filies o fòbies personals.
Vull que qui no vulgui, no pugui o no cregui, s’aparti i observi.
Vull no decebre a ningú.
Vull que qui recordi aquella derrota, imagini aquesta victòria.
Vull que la gent prengui el Parlament mitjançant una urna.
Vull veure cues de gent enfront d’urnes i no cues de gent enfront de menjadors socials.
Vull que sempre tot es resolgui amb política.
Vull que la dignitat i decència basti per a tot.
Vull que arribin els millors i no els que es portin millor.
Vull menys despatxos i més places.
Vull que el meu fill no s’avergonyeixi de qui és, d’on és i de com és el que és.
Vull fer el que van fer els meus avis i els meus pares.
Vull que qui vulgui pugui i que qui pot deixi fer.
Vull menys realitats i més promeses.
Vull que siguem més generosos i pragmàtics que mai.
Vull que tenir la raó per primera vegada basti.
Vull una esquerra valenta i una dreta democràtica.
Vull que tot surti bé.
Vull el que tants mereixen tant.
Vull que qui vulguin autodeterminar-se ho faci.
Vull que aquest poble sigui el que vulgui ser.
Vull una república.
Vull guanyar.
Vull una Catalunya lliure.
Vull una Catalunya justa.
Vull una Catalunya independent.