Elles i ells

Ella riu a cada xerrada i els seus ulls brillen més blaus encara.
Ell explica com feia morter i posava rajoles tortes fins al capvespre.
Ella carrega un tendal cada dissabte i parla de Catalunya.
Ell s’emociona recordant el seu pare davant de desenes de persones.
Ella parla amb molta pena d’aquell tren que la va portar a aquesta terra.
Ell recorda aquell partit que va guanyar amb tanta esperança i va trair a tanta gent.
Ella llegeix poesies llibertàries escrites a la seva habitació fa 30 anys.
Ell recorda les oliveres i les cigales de la seva infantesa i parla d’independència.
Ella pregunta de tant en tant si algú no l’entén.
Ell, que havia estat metge, sempre és a primera fila prenent notes.
Ella, que havia sigut molt bonica i encara ho és, somriu i mira als costats.

Ell es planta davant auditoris sencers amb les mans a les butxaques.
Ella espera al final i abraça a tothom.

Ell recorda la gana i la misèria i plora a cada acte.
Ella fa tríptics a casa seva i els reparteix per les bústies.
Ell porta a la cartera una cartilla de racionament tacada i arrugada.
Ella recita frases en francès apreses durant l’exili.
Ell recorda com el seu pare li havia demanat aconseguir-ho d’una vegada per sempre.
Ella ha participat a les últimes 25 diades i vol que aquesta sigui l’última.
Ell no falta a cap acte i desde la última fila porta el compte del temps.
Ella hi porta als seus fills i ells acabaven pintant sols i casetes amb jardí als tríptics.
Ell tremola cada vegada que diu Catalunya.
Ella sempre porta menjar i es fa fotos amb tothom.
Ell recorda el seu veí Antonio, republicà que va acabar de maqui a Setcases.
Ella no volia morir-se sense veure-ho. I es va fa poc morir. I ho farem per ella.
Ell encara aixeca el puny a cada cop de falç.
Ella infla globus i fa crispetes cada diumenge per donar-ne a tothom.
Ell parla del Che, d’Allende i d’Estellés.
Ella no parla mai però sempre hi és.
Ell acompanya al seu fill i li explica històries de com a tants ja ho van intentar tantes vegades.
Ella va sortir d’un partit per tornar a estar amb la gent al carrer.
Ell va enviar a l’infern a un gànster i es va quedar curt.
Ella convida a tothom a tornar.
Ell escriu les cançons més boniques del món i ara fa política.
Ella va dir que sí quan el cor li deia que no, per guanyar un país.
Ell va posar una urna de cartró quan podia no fer-ho.
Ella va parlar i donar les gràcies a centenars de milers durant 4 anys seguits.
Ell va fer creure a un poble sencer que ho podia aconseguir.
Ella és la meva mare i em va ensenyar a lluitar.
Ell és el meu pare i em va ensenyar a no caure.

I ells i tants com ells mereixen guanyar aquest 27-S.

I per ells i tants com ells, ho farem.

Anuncios

Necessitem

Necessitem una dreta democràtica i una esquerra de debò.

Necessitem un govern que no menteixi, una església que no legisli i un periodisme que no manipuli.

Necessitem que a les aules es conegui més a Buenaventura Durruti que a Cristiano Ronaldo.

Necessitem que no faci més por la xiulada a un himne que els crits d’un nen en un menjador social.

Necessitem un progressisme que clami contra qualsevol injustícia i no només contra les que els dol a ells.

Necessitem que expresidents no li faltin el respecte a centenars de milers de persones impunement.

Necessitem que qui governi no sigui Rajoy, que l’oracle no sigui González i que l’alternativa no sigui Rivera.

Necessitem que un nou felipisme no ens torni a enganyar.

Necessitem que no hagi grans portades a sou de grans hipòcrites.

Necessitem menys misèria moral que compari mans entrellaçades i somriures amb règims assassins.

Necessitem que qui té a Bárcenas a Vaquèira i a Otegi a la presó, deixi de donar lliçons.

Necessitem que urna de cartró no sigui una “amenaça”.

Necessitem que no vingui ningú a reconèixer una cosa que ja som.

Necessitem deixar de sentir amenaces.

Necessitem demostrar que aquí ja es va poder i que ara es fa.

Necessitem que qui ja va guanyar una vegada ara perdi per primera vegada.

Necessitem que qui ara dubta s’enorgulleixi de tot això en un futur.

Necessitem que això sigui per a tots i que res sigui només per a nosaltres.

Necessitem deixar de demanar perdó pel que som, per el que diem i per com ho diem.

Necessitem ser exemple per a tants que ens observen ja sense alè ni esperança.

Necessitem recordar-nos de les abraçades que ens donarien tants que ja no estan.

Necessitem demostrar que ho vam perdre tot i que ho podem tot.

Necessitem que no hi hagi constitucionalistes contra referèndums i sí contra desnonaments.

Necessitem guanyar a tancs que ja no entren per carrers, sinó per teles.

Necessitem menys toros i més castells.

Necessitem deixar d’explicar perquè i explicar com.

Necessitem que segons quines portades de segons quins diaris siguin estrangeres.

Necessitem canviar-ho tot i ho necessitem tot.

Necessitem deixar de necessitar tot això.

Necessitem que tot això valgui la pena.

Necessitem emancipar-nos, necessitem autodeterminar-nos i necessitem independitzar-nos.

I necessitem deixar-ho meridianament clar.

I ho necessitem aquí i ara.

L´11S, la Meridiana espera. A tots. Per tots. Per a tot.